El tractament més habitual per a una persona amb càncer de còlon és la cirurgia. Sovint es combina amb altres estratègies com la quimioteràpia i/o radioteràpia, per eliminar també les cèl·lules canceroses invisibles. A vegades és necessari extirpar el recte o l'anus, o una part del còlon (mitjançant una colectomia). En aquest cas el còlon queda desconnectat i cal buscar una alternativa per tal que el cos pugui continuar eliminant els excrements i els gasos.

La colostomia és la intervenció per connectar l'intestí a l'exterior del cos, a través d'un orifici anomenat estoma. L'estoma queda protegit per un tancament adhesiu, un tub i una bossa, que és la que recull les deposicions. Aquesta solució pot ser temporal o permanent i requereix que la persona aprengui a viure amb una colostomia.

A Catalunya hi ha més d'onze mil persones portadores d'un estoma; hi ha un gran desconeixement sobre l'ostomia, quan et diuen "mira t'haurem de fer una colostomia", com que no se sap ben bé què és, fa por. Aquesta intervenció té un gran impacte per a la persona, ja que es produeixen una sèrie de canvis tant en l'àmbit biològic com  psíquic i social que poden impedir una bona adaptació al seu entorn (integració, acceptació i reinserció en la seva vida social i laboral).

La persona colostomitzada s'ha d'adaptar a la presència d'una ostomia. Inicialment la viuen com una situació desconeguda, que origina situacions importants de pèrdua, sentiments de dany irreversible a la imatge corporal i un considerable temor a la invalidesa, al canvi a les relacions íntimes, sexuals i també socials.

Davant aquesta situació l’afectat cursa amb ansietat anticipatòria que comença en el diagnòstic, l’acompanya al llarg de la seva malaltia i es fa molt present a l'etapa postoperatòria, quan la persona torna a casa sense haver-se recuperat de la situació reactiva i es troba sol. Se li ha practicat un orifici a l'abdomen (estoma), la femta surt espontàniament sense control, necessita un dispositiu "bossa" per la recollida de la femta i se sent malament, té pors, dubtes, inseguretat....Ha de recuperar-se a poc a poc de la intervenció i la família, en aquest impàs, és important, sobretot la figura del cuidador principal, que és un aliat del personal sanitari, principalment en el postoperatori.

Quan la realitat li confirma la seva ostomia, el pacient experimenta una reacció d'ansietat i por per la pèrdua de control, cursa amb labilitat emocional; a més ha de fer un procés de dol davant la pèrdua, pot arribar a un estat depressiu i patir aïllament social.  D’aquí la importància de rebre suport psicològic en el procés d'afrontament de la malaltia oncològica i també durant el procés de quimio i/o radioteràpia. Cal treballar la pèrdua, la vivència del dol, la síndrome del “recte fantasma” (necessitat de defecar pel recte, malgrat s'hagi practicat una colostomia, que desapareix al seure a l'WC), i també l’autoestima, la imatge corporal. En definitiva, donar a la persona afectada estratègies perquè es faci “amic” de l’estoma.




Ensenyar a expressar tots els dubtes i preocupacions

El paper de les infermeres especialitzades, estoma terapeutes, és també clau en l'aprenentatge de com gestionar l'ostomia. Els explicaran quin tipus de dispositiu “bossa” és més adequat a la seva ostomia, com col·locar-lo... L’estoma pot canviar de mida i fer-se més petit, llavors caldrà mesurar i retallar l’adhesiu.

A l’hora d'ajudar la persona colostomitzada  a reincorporar-se a la vida social activa també poden tenir un paper rellevant les associacions i fundacions.  Poden informar i educar sobre temes que els preocupen i proporcionar eines psicoeducatives per adquirir noves habilitats que li permetin tornar a gaudir de les seves relacions de parella i de la vida familiar, social i professional. Els grups de suport i els voluntaris testimonials són dues de les eines que habitualment utilitzen aquestes associacions per ajudar la persona colostomitzada a adaptar-se a la nova situació.

Autor: CARME VENTURA. Psicooncòloga de la Fundació Oncolliga Girona