Els menjadors o les cuines d’algunes llars es converteixen en veritables camps de batalla quan se serveixen plats amb verdures, i aquesta situació que sembla un enfrontament contra desitjos capriciosos en realitat obeeix a una interacció entre diversos factors d’origen biològic, químic, cultural i psicològic.
L’ésser humà neix amb un programari innat, certament complexe i extens que al llarg de la seva vida anirà evolucionant. Són un conjunt de mecanismes essencials per a la supervivència, i entre aquests es troben els sentits sensorials del gust i de l’olfacte, que estan entrelligats, i serveixen per distingir quins aliments són aptes pel consum.
Això vol dir que, al néixer, la llengua disposa d’una gran quantitat de papil·les gustatives, tot i que al llarg dels anys una tercera part o més d’aquestes s’aniran perdent. Aquest fenomen és clau per entendre per què als infants no els agraden les verdures. Quants més receptors gustatius tingui la llengua, més sensible serà per detectar, d’una manera més intensa, els aromes desagradables, com el gust sulfurós i/o amarg de les verdures.
E més normal és que la sensibilitat gustativa es vagi perden amb els anys, tot i que un 15 % de la població adulta conserva unes 400 papil·les gustatives, són els anomenats super catadors, aquestes persones fan veritables esforços per menjar verdura.
Les verdures contenen compostos i enzims que quan interaccionen amb la saliva desprenen olors persistents i desagradables. Els vegetals de la família de les crucíferes (bròquil, coliflor, col, col de Brussel·les, rave...) contenen un compost anomenat S-metil-L-cisteïna sulfòxid que produeix una olor sulfurosa (recorda a la dels pets o als ous podrits). A més, hi ha verdures que tenen un gust amarg a calci (com els espinacs, les bledes, la ceba, les albergínies, raves, col, bròquil...).
La verdura aporta nutrients essencials pel bon funcionament del cos humà per això forma part de la nostra dieta. Tanmateix, que una persona acabi menjant verdura o no també dependrà que el seu context familiar, escolar i geogràfic en faci ús. Aquest paladar tan sensible dels infants no ha de ser una barrera perquè es descarti la verdura de la seva alimentació, perquè es corre el risc que aquest hàbit persisteixi més endavant, en l’adolescència i en edat adulta, perjudicant en el seu benestar fins a final de vida.
S’ha de tenir en compte que a mesura que l’infant va creixent, va augmentant la seva comprensió i acceptació de la necessitat de consumir verdures, per tant, és clau la familiarització de l’infant a una gran varietat de sabors, olors i menjars i que s’iniciï des de la gestació i continuï durant la criança, perquè afavoreixi l’acceptació d’aquests productes de la terra.
Obligar un infant a menjar una verdura que li resulta fastigosa farà que aquest aliment desperti en ell emocions negatives com tristesa, fastig, enuig...Arribar a aquest punt és un error; associar una cosa desagradable a un càstig reforça, justament, l’efecte contrari que volem aconseguir, pot negar-se a menjar qualsevol aliment d’origen vegetal descartant els de gustos més suaus, i aquest record pot fer que l’actitud es mantingui fins a l’edat adulta. Existeixen estratègies que ajuden a què els petits gourmets acceptin les verdures:
• Els adults han de menjar verdures també, han de donar exemple.
• Els infants han de participar en l’elecció de les verdures (no totes els hi resulten desagradables) i, en la mesura del possible, que cuinin hortalisses i verdures.
• Oferir plats cuinats amb verdures que resultin atractius, que redueixin l’amargor i l’olor forta. A les webs, a les xarxes i als llibres de cuina trobareu consells i receptes senzilles pensades per als infants.
AUTORA: Eulàlia Romera. Responsable dels programes de prevenció a Oncolliga Girona
