Els fisioterapeutes que treballem dins l'àmbit oncològic molt sovint ens trobem  amb pacients minvats de mobilitat. De fet, la majoria dels casos pateixen aquesta situació. Processos d’enllitament, tractaments agressius que generen malestar i debilitat i afectacions de la pròpia malaltia són els detonants més comuns d’aquesta pèrdua de funcionalitat.

Es aquí quan habitualment entrem en escena nosaltres. La fisioteràpia oncològica és tan característica com el propi càncer i si aquesta malaltia té uns trets distintius, la manera d’encarar-la des de la vessant fisioterapèutica també ha de ser-ho. Res a veure amb cap procés de rehabilitació convencional que tots coneixem.

Gairebé tots els casos que s’emmarquen dins d’aquest quadre de símptomes, mostren una baixa predisposició a l’esforç físic i això xoca frontalment amb la necessitat d’activitat. És a dir, quan menys ganes es té de moure el cos, més necessari és fer-ho. En aquest punt, el fisioterapeuta ha de tenir l’habilitat d’aconseguir motivar a cada pacient tenint en compte les seves particularitats.

El seu dia a dia és molt variable i ens toca escoltar-los contínuament i saber escollir el moment adequat a l’hora de proposar qualsevol teràpia. El càncer obliga a una lluita dura i molts cops duradora, i la preservació de l’autonomia que proporciona un bon tò muscular i un bon recorregut muscular és vital per assolir-la.

Poder-se incorporar d’un llit o d’una cadira, poder desplaçar-se, dutxar-se, vestir-se o menjar, entre d’altres, esdevenen doncs, reptes gegantins, que un cop superats, es tradueixen en victòries que tenen la virtut d’encoratjar encara més la difícil situació de cada cas.

Autor: DAMIÀ CARRERES. Fisioterapeuta