La Lluïsa va esdevenir el meu suport diari pels entrenaments, les travesses i sobretot per totes les activitats que l’equip “els peixets del golfet” vam fer per recaptar diners per l’equip d’investigadors, metges i altres professionals que amb la UdG estaven treballant en l’estudi i coneixement de la malaltia del càncer de mama triple negatiu. A l’equip de nedadors hi havia 3 germans que ja havien perdut la mare d’aquest càncer, i la Marta i jo (Irene) vam establir un vincle molt directe i bonic amb la Lluïsa. Era fàcil..ella es feia estimar tant... Pels que no ho sapigueu, la Lluïsa va aprendre a fer roses de llaminadura per vendre-les on fos, volia organitzar un dinar i un ball, venia bosses i publicitava als Peixets als quatre vents per poder ajudar a tenir més recaptacions.
A l’arribada, el primer any, ja se sentia la seva veu cridant: peixets!!! El segon any tornava a estar a la platja de Calella esperant la nostra arribada perquè no havia convençut en Ricard que llogués una barca i la tirés a uns metres de la platja per arribar nedant amb nosaltres. Malgrat la seva afeblida salut, ella era allà, com sempre havia estat... Al capdavant de tota la moguda. Ella era un autèntic peixet! En arribar va voler conèixer la presidenta de l’Oncolliga, en Gerard de Radikal Swim...i a cada nedador o persona que hagués aportat quelcom al que ella anomenava “la causa”.
La Lluïsa ens va demostrar que mai es té prou, que es poden fer mil i una coses per recaptar diners. S’enfadava una mica perquè deia que la gent no era prou solidària i no li tremolaven les mans per anar, guardiola a la mà, a demanar la voluntat a qui fos.
Aquests últims dies en què la malaltia ja l’estava vencent, ens demanava, a la Marta i a mi, quan seria la propera Oncoswim, com podíem aconseguir una urna de metraquilat en la qual es veiessin bé els diners de dins i que a la propera visita a l'equip de recerca, ella hi vindria. A la seva doctora la Gemma Viñas ella sempre li deia: jo sóc un peixet....I dijous passat, quan s’anava apagant la seva vida, amb un filet de veu em va dir: sóc un peixicu!
Ara que ets més lliure que mai de la malaltia, el mar gronxarà el teu son, els vents giraran per fer-te avançar, el sol et regalarà matins plens de llum i en nosaltres quedarà el record infinit de la teva dedicació als altres, la teva perseverança i el teu optimisme....Tant lluitadora, hem aprés a no deixar-nos vèncer per la por a la mort. Ens vam sentir tant estimats i recolzats, que els peixets plorem la teva absència i et portarem sempre al nostre cor quan nedem. Una abraçada salada, un petó de mar, peixicu estimat.
Els Peixets del Golfet....la Marta i l’Irene
