Quan tens un diagnòstic de càncer maligne i per endavant tot un reguitzell de proves per a realitzar, el més adient, per mi, és agafar la baixa. Això et permet anar a totes les vistes, no està pendent del rellotge ... i sobretot estar pel que toca ara: la teva salut. És més fàcil dir-ho o escriure-ho que fer-ho. Aquesta baixa meva d'ara és sense data de finalització, les dues anteriors tenien un inici i una fi, la maternitat. Aquesta, en canvi, no saps mai quan acabarà i com acabarà, i si acabarà ella o acabaràs tu.
Per la meva manera de ser era important deixar-ho tot una mica lligat. Com que em van diagnosticar el tumor un 6 de setembre, el curs encara no havia començat, però jo volia conèixer la meva substituta i informar-ne a les famílies. Treballo en un CEE on tots els meus alumnes presenten trastorns neuromotors (paràlisi cerebral, malalties neurodegeneratives, traumatismes cranioencefàlics, síndromes...) i cada alumne/a és un món (família, adaptacions, materials...). Volia deixar-los ben acompanyats. També és cert que sempre treballem en equip (fisioterapeuta, educador/a, logopeda), els alumnes són coneguts per tots i això permet que, si un membre de l’equip no hi és, ningú quedi desatès. Aquestes qüestions de coordinació que sempre comporten més feina, en aquests moments de malaltia les valores molt.
A mi m’ha anat bé deixar tot l’àmbit professional lligat perquè m’ha permès estar pel que toca ara, que és tot el meu tractament i la meva família (parella i fills). M’ha facilitat aquella pau que necessita la ment per a fer front a tot el que vindrà.
Però, alhora, deixar la feina per temes de salut no és fàcil d'acceptar perquè no és un decisió personal, és una decisió obligada. I, a més, pot comportar que, més endavant, us calgui fins i tot canviar de centre, com ha estat en el meu cas (bloc 19).
Un cop has dit el diagnòstic, qui més qui menys sap que és un procés llarg. Però el que és empipador i a mi m’ha costat molt és haver d’informar que la cosa es perllonga més del previst, perquè és com tornar a reconèixer que aquesta malaltia t’inhabilita mentre dura un tractament que no saps ben bé quan acabarà.

Orientacions d’àmbit personal

Demanaràs la baixa quan creguis que ho hagis de fer, escolta el personal sanitari, i a tu mateix. A mesura que avança el tractament tot es complica molt, el teu cos queda molt afeblit i no pots fer gaire res.
Deixar la feina o fer-hi una pausa llarga no és senzill mentalment.
La meva professió és important per mi, m’agrada molt la tasca laboral que realitzo, intento formar-me i estar al dia per ser una bona professional. Per tant, fer un llarg stand by és complex. Com ja us he dit el tema del dol avança, i la ira i la ràbia de la segona etapa sorgeix en el moment en què has d’aparcar el teu àmbit professional. Expressar-ho i plorar pel fet de no poder anar a treballar al lloc on tant m’agradava i on em sentia realitzada...va ser difícil. I, també, complicat. Entendre que tota la ràbia i el mal humor que tenia venia de tota aquesta impotència em va costar. La importància de deixar-te ajudar per un professional, com és un psicòleg, és fonamental en aquests moments, perquè et deixa ressituar tot aquest neguit i comprendre que forma part del procés.

Orientacions laborals

Tothom entén que cal aparcar la feina, però costa que entenguin que a tu se't fa difícil perquè t’agrada i et senties bé fent el que feies. Et satisfeia la teva vida i la manera com la tenies organitzada, et senties realitzada, i creus que el càncer no t’ha de venir a ensenyar res. Tinc una amiga que sempre em recorda que les noves experiències (bones i/o dolentes) sempre et fan aprendre. En aquells moments no podia sentir aquesta idea.
En la meva trajectòria laboral he fet molt bones amistats, sovint alguna d’aquestes persones s'ha convertit en l’enllaç informatiu. Agraeix-li el fet que estigui informant tothom que ho vulgui saber. Pots recordar als companys i companyes que avui en dia les noves tecnologies permeten estar en contacte en un moment, i que els missatges els rebràs i els contestaràs quan et vagi bé.
Per mi molt sovint tenir temps va associat a poder fer formació, a ampliar coneixements, a llegir... Però no cregueu que podreu estudiar. Jo vaig decidir apuntar-me a un curs en línia per treure’m una titulació. Segurament la gent em va dir que no podria, però no ho vaig sentir o no ho vaig voler escoltar. No pots, la medicació no et deixa, avui aprens i demà no ho recordes. És així. Per tant, fes formació on no hi hagi obligacions ni tempos.
A vegades volem treure ferro a la situació que viu la companya de feina que pateix càncer i creiem que enviant-li missatges positius tot està fet. Aquest camí a mi no m’ha ana’t bé, simplement amb un penso en tu i et tinc present n’hi ha prou.

Autora: Maria Noguera Serra
“Guia amb orientacions per a (sobre)viure al tractament del càncer de mama”