Som molta família i amb tots tinc relacions diferents (més properes, més superficials...). La notícia la vaig saber un 6 de setembre, i no vaig ser capaç de comunicar-la oralment fins al 25 d'aquell mes, que tots ens reuníem. Abans ja ho havia comentat una mica pel whatsapp familiar perquè no els vingués de nou. Són moments difícils i tendres alhora. Però no totes les reaccions t’agradaran. Ni rebràs suport d'ells de la mateixa manera. Hi ha família que no reacciona, no vol o no en sap. No tens per què caure bé a tothom i no tenen per què creure que t’han d’oferir el seu suport. Segurament ho fan perquè no els ha tocat aquesta malaltia ni cap altra fins ara en aquesta vida, o perquè no són empàtics i no es poden posar en el lloc de l’altre. No esperis que tothom reaccioni com tu hauries reaccionat.

És bo anar amb compte amb el que dius. Davant de situacions difícils és normal que les persones s’enfadin, es desesperin i plorin. Si traiem importància al problema o als sentiments que tenen sembla que estiguem frivolitzant, com si no comprenguéssim com ho passa de malament l'altre. No és recomanable mostrar compassió morbosa, és millor tractar tothom amb el respecte que es mereix.

Orientacions d’àmbit personal

Escolta les coses que et diguin però pensa que hi haurà comentaris que no seran bons per a tu ni certs. Comentaris del tipus:

“Això ho tens per la pena que has passat amb el dol de la teva mare.”
“El càncer és el resultat d’un gran disgust.”
“Això et passa per haver pres anticonceptius.”

No hi ha evidència científica de cap d'aquestes afirmacions. Per aquesta regla de tres tothom hauria de tenir càncer perquè tothom ha tingut un disgust al llarg de la vida. I dones que no han pres anticonceptius l'han patit.

En el moment de rebre els comentaris, no seràs capaç de contestar res perquè encara estaràs en estat de xoc per la notícia inicial i tota tu et sentiràs fràgil (recorda l’analogia de la piscina en què portes un flotador, et duen cap aquí i cap allà, i no controles gaire res). Més endavant podràs contestar. Però en el primer moment els comentaris et faran sentir culpable i et faran pensar que tu ets la causa de la malaltia. Simplement és estadística, toca a 1 de cada 8.

Orientacions per a la família

En el meu cas m’han hagut de fer un estudi genètic, de fins a tres generacions. Sort de les meves germanes, perquè entre tiets, cosins, avis... arribem a més de 100 persones. Recopilar la informació que demanen per a realitzar l’estudi no és fàcil, podeu suggerir a algun familiar que us doni un cop de mà. El fet de sol·licitar la informació sanitària a la família ajuda a fer present i real la malaltia.

Et recomano que ploris tot el que necessitis i on sigui (amb els familiars, a l’hospital...). Sovint no pots parar, les llàgrimes surten soles. No oblidis que aquestes llàgrimes impliquen tristesa i humanitat.

Intenteu tenir cura dels comentaris que feu al pacient i subratlleu la importància que té en si la malaltia. Comentaris com: “Jo tinc una amiga que hi ha passat i ara està perfecta, no serà res" no ens ajuden, ans al contrari, relativitzen la por que vivim. Escoltar sense intervenir en la conversa, només sent-hi, també és vàlid.

Allunyar-te de qui no mostra interès per tu és respectar-te. Ja veuràs que els comentaris tòxics o negatius creen, en el teu cos i en la teva ment, una sensació desagradable. Escolta’ls, respecta’t i allunya-te’n. Perquè, en el moment que milloren els teus pensaments, ets més capaç de recuperar el control de la situació.

Autora: Maria Noguera Serra

“Guia amb orientacions per a (sobre)viure al tractament del càncer de mama”