Les persones solem tenir memòria eidètica —o fotogràfica, com popularment se la coneix— davant d’esdeveniments impactants i que comporten una forta càrrega afectiva. Segurament molts de vosaltres recordareu per exemple on éreu, amb qui i què fèieu durant els atemptats de l’11 de setembre a Nova York o els del 17 d’agost a la Rambla.
De la mateixa manera suposo que recordareu la mar de bé el moment que el divendres 13 de març el govern va decretar l’estat d’alarma i el consegüent confinament. El que en inici havien de ser quinze de quarantena es van convertir en tres mesos. A l’inici d’aquest es van barrejar sentiments de por, angoixa i tristesa causats per l’amenaça al nostre statu quo, però també va fer palesa la iniciativa i imaginació de les quals gaudim els humans per a cercar alternatives de distracció dins de quatre parets.
Així doncs, durant aquelles setmanes les imatges de gent amb manca d’empatia i solidaritat arrasant provisions dels supermercat, principalment paper de vàter (si us plau, si coneixeu algú expliqueu-li que l’aigua i el sabó també netegen!), contrastaven amb les imatges de solidaritat entre comunitats de veïns, concerts alternatius als balcons i mostres de suport als sanitaris.
A partir de juny vam creure que vèiem la claror quan va començar el periple del desconfinament, que va incloure —i inclou actualment— restriccions en els nostres moviments, a les trobades i als negocis, especialment a l’hostaleria. Les màscares i els gels desinfectants han arribat per quedar-se, així com el teletreball, les videotrucades, la distància de seguretat i els ERTO… i creieu-me: cou més un ERTO que gel desinfectant en una ferida.
Hem hagut d’adaptar-nos a aquesta nova normalitat; i el poble, com sempre, ha sacrificat moltes de coses a nivell familiar, social i econòmic, amb restriccions que s’entenen més que no pas d’altres. No podem veure les persones que estimem —amb mesures de seguretat— i que potser han estat afectats per la covid perquè viuen en una altra comarca; però cap problema perquè tota la cúpula política celebri l’aniversari d’un diari i convoqui eleccions.
Hem hagut d’aprendre a relacionar-nos amb l’entorn de forma molt diferent a la que estem acostumats en la nostra cultura mediterrània: res d’abraçades i petons, ni de reunions espontànies amb els que estimem. Fins i tot, els més esquerps ho trobem a faltar.
Afegiria també el malestar per les lluites diàries amb aquelles persones que després de 365 dies no han après a usar correctament la màscara. No és tan complicat recordar que va per sobre del nas! I els negacionistes… D’aquests val més que en parlem un altre dia…
A nivell emocional la situació de pandèmia ens ha afectat, i molt: la por del contagi, l’angoixa de les persones han patit la malaltia o els familiars d’aquestes que es troben a l’espera de trucades diàries per a saber l’evolució dels que estimen, les defuncions sense poder fer acompanyament i comiat, les limitacions socials i els sentiments de soledat, l’esgotament dels sanitaris, així com les incongruències esmentades abans, han provocat un augment en les demandes per atenció en salut mental, disparant els índexs de trastorns com l’angoixa i la depressió. Recordem que qualsevol persona pot patir malestar emocional intens, per un motiu o altre, i que és essencial que l’entorn respongui a les seves necessitats.
El col·legi oficial de psicòlegs de Catalunya ha posat a disposició dels ciutadans una sèrie de recursos per tal que tothom tingui accés a rebre suport emocional per part de professionals qualificats per a la tasca. En aquest enllaç hi trobareu tota la informació.
M’agradaria acabar aquest text donant les gràcies a tots aquells que fan feina en el món sanitari i que es deixen la pròpia salut per a tenir cura de nosaltres, i donant tot el meu escalf a totes aquelles persones que han patit i/o pateixen la malaltia i als seus familiars. Ànims a tots, que com diu en Sisa, qualsevol nit pot sortir el sol!
Autora: Arantzazu Aguerri, Psicooncòloga de la Fundació Oncolliga Girona