Càncer i dolor formen un binomi que malauradament s'instaura en una gran part dels casos que ens arriben als professionals que convivim dins l'àmbit pal·liatiu. De fet, si valorem el dolor en tota la seva globalitat, en un cent per cent dels casos podem afirmar que entra en escena des del moment en què es rep el diagnòstic, és a dir, des del minut 1.
En canvi, si ens atenim al dolor com a manifestació exclusiva del sofriment físic, observem que la seva presència és molt més variable, degut sens dubte als múltiples factors que el desencadenen. Des d'aquest moment, enfocaré les meves paraules a aquest vessant físic del dolor.
De manera esquemàtica i senzilla, podem considerar que el dolor dins del camp oncològic, pot ser degut a la mateixa malaltia, al tractament o al procés de deteriorament que aquests dos components ocasionen. Però més enllà de l'etiologia del dolor, vull concentrar la meva atenció en les repercussions que manifesta.
Els fisioterapeutes som considerats clàssicament, rehabilitadors de la funció física, malmesa molt sovint pel mateix dolor. En el món de l'oncologia, i més concretament, en pacients amb malaltia avançada, aquesta funció s'ha de matisar i molt. En primer lloc, perquè la mateixa malaltia no donarà lloc a la recuperació de la funcionalitat perduda, i en segon terme, perquè el tipus de dolor que analitzem dóna molt poc marge terapèutic més enllà del farmacològic que, com és sabut, no forma part de les nostres competències.
Crec que és absolutament prioritari en el nostre cas, saber detectar el grau de dolor que acompanya a cadascun dels pacients que visitem en l'àmbit domiciliari. No només això, sinó també ajudar al pacient a definir-lo i analitzar-lo. Donar-li eines per evitar la seva aparició en la mesura que es pugui, i per accelerar la seva desaparició en cas d'haver-se instaurat. Dolor agut, permanent, insofrible, passador, mecànic...És important donar-li nom i cognoms al dolor, com a pas previ al seu abordatge. Sempre, tenint en compte la subjectivitat com a factor comú.
Si ens trobem immersos en un terreny on la qualitat de vida preval per damunt la quantitat de vida, és lògic pensar que un cop assabentats de tot allò que el dolor ens indica i exhaurida doncs la seva funció informadora, aquest es converteix en un enemic a batre, gairebé a qualsevol preu.
Vull deixar clar, que aquesta postura no és fruit d'una opinió personal que intenta posicionar-se per damunt dels pacients. Tot el contrari. Aquesta és la conclusió que extrec de resultes dels centenars de casos valorats durant aquests catorze anys dins l'Oncolliga de Girona.
Si bé és veritat que l'afrontament de la malaltia varia en funció de les característiques del pacient i del seu entorn, no és menys cert que, en tots els casos on el denominador comú ha estat la instauració del dolor, el seu afrontament pot considerar-se, deixant de banda estranyes excepcions, absolutament homogeni i clarament marcat per la claudicació. De manera col·loquial podríem dir que amb dolor no es va enlloc. Dones i homes de totes les edats, molts d'ells caracteritzats per un alt grau d'estoïcisme, acaben cedint davant el caràcter invalidant del dolor. A tots els nivells.
Estic segur que els fisioterapeutes i la resta dels professionals que treballem amb aquest perfil de pacients, encara tenim molt marge per recórrer en aquesta direcció. Si aconseguim evitar patiment físic a través del treball actiu o passiu dels nostres pacients, endavant, no escatimem esforços. Canvis posturals, treball de tonificació, massatge, estiraments...Poden ser eines molt valuoses. Tant de bo sempre ho fossin, però per desgràcia no és així.
Si en la vida és important conèixer les limitacions que tenim en l'àmbit individual, no ho és menys dins l'àmbit que ens ocupa, detectar les barreres que ens empenyen a fer un pas enrere. O endavant. Tot depèn del punt de mira.
Des d'aquí, el meu reconeixement als equips PADES amb qui tenim la sort de treballar frec a frec, per la sensibilitat que desprenen en relació a aquesta qüestió.
Autor: DAMIÀ CARRERES - Fisioterapeuta.
