El càncer és molt present a les nostres vides, pràcticament tothom coneix o ha conegut algú amb aquesta malaltia, però probablement si no ho vius de prop, costa situar que vol dir la paraula psicooncologia i quina és la funció del psicooncòleg.
La psiquiatra Jimmie Holland es considera la fundadora de la psicooncologia. La defineix com el camp d’estudi i intervenció en els trastorns psicosocials associats al diagnòstic i el tractament del càncer en el pacient, els seus familiars i en els serveis sanitaris, així com sobre els factors conductuals que afecten el risc de desenvolupar la malaltia i de ser-ne supervivent. Jimmie Holland va crear la primera unitat de Psicooncologia al Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York a finals dels anys 70.
El psicooncòleg és un psicòleg especialitzat en psicologia clínica que cada dia s’apropa més a la psicologia de la salut, que és la que es requereix quan la vida se’ns fa una “muntanya” Càncer..., paraula curta, fàcil de pronunciar, sense gaires estridències gramaticals, però amb una càrrega social i emocional considerable i un entramat de sentiments, emocions, pulsions... que suscita un malestar emocional que costa de contenir.
Enfrontar-se a un diagnòstic de càncer no és una comesa fàcil, no sols per la complexitat de la malaltia en si (que ho és), sinó perquè comporta una sèrie de canvis en l’àmbit personal, familiar, laboral, social i espiritual i també, de pèrdues (de salut, de feina, econòmiques, a vegades d’una part del cos, del cabell, d’autoestima...), on s’han de prendre decisions ràpides, ja que de vegades hi ha diverses opcions de tractament possibles que s’han de decidir conjuntament amb el metge, de com parlar de càncer amb els fills, com han de canviar els plans de futur...; és una vivència que provoca distrès durant tot el procés que genera efectes negatius per la salut i la qualitat de vida; i, no només afecta la persona sinó també a la unitat de convivència, es diu que el càncer és una “malaltia familiar”, ja que a “més del patiment, altera horaris i rutines familiars, coses que formaven part de la “normalitat”, com el repartiment de tasques domèstiques, la cura dels fills o dels nets..., de cop es veuen alterades.
El càncer és igual per a tots, però no tots som iguals davant el càncer; no totes les persones tenim les mateixes possibilitats a l’hora d’afrontar la malaltia. Tot depèn de les vivències i experiències de cadascun, del moment vital en què ens trobem, de la xarxa familiar, social..., com diu en Víctor Küppers (formador, consultor, escriptor...) “Déu reparteix les cartes, però qui les juga ets tu”, no tothom les juga de la mateixa manera i aquí radica la importància de viure aquest procés millor o pitjor.
La primera llei de Newton o llei de la inèrcia, diu que un objecte en moviment tendeix a romandre en moviment i un objecte en repòs romandrà en repòs, tret que una força externa actuï sobre ell, doncs bé, aquesta força externa vindria a ser l’expertesa del psicooncòleg, amb el benentès que el rol del psicooncoleg no és envair l’espai de l’altre, no és donar consells, no és decidir per ell, no és jutjar...; és fer escolta activa, sostenir i acompanyar durant tot el procés, és a dir, en la prevenció, el diagnòstic, el tractament i fins a la fase de lliure malaltia o crònica o al final de vida; donar eines que ajudin a reduir el seu impacte, i afavorir la comunicació basada en el respecte amb els familiars i també facilitar els canvis que van sorgint, per tal que es converteixin en una ajuda per la teràpia i el benestar.
L’objectiu és acompanyar a les persones al llarg del seu procés; primer a afrontar el diagnòstic i adaptar al tractament; gestionar i normalitzar les reaccions emocionals: tristesa, ansietat, depressió, ràbia, incertesa, desesperança...; fer front als possibles canvis en la imatge corporal i en l’autoestima; mantenir una bona relació amb l’oncòleg; mantenir el benestar i la qualitat de vida tant com sigui possible, solucionar problemes de comunicació amb la parella, fills, família, amics..., manejar la por relacionada amb el futur; recuperar la “normalitat” després de la malaltia; afrontar moments o decisions difícils; preparar, si arriba el moment, el final de la vida i el dol...
Contribuir que ho visquin d’una forma sana que aprenguin a expressar i normalitzar les reaccions emocionals; normalitzar-les vol dir que entenguin que és normal experimentar-les, i que formen part del procés d’adaptació a la nova situació de malaltia.
Que posin consciència en el “aqui i ara”, és a dir, viure el moment i el present que es responsabilitzin del que estant vivint i que siguin els protagonistes de la seva vida i del seu benestar.
Aquest procés el fem junts, pacient i psicooncòleg i no vull deixar de dir que hi ha una paraula molt bonica i encara més colpidora, en aquesta nostra estimada professió que “toca” i és la paraula compassió; en Dalai Lama la defineix com el desig que tots els éssers vius estiguin lliures de sofriment.
Autora: Carme Ventura, psiconcòloga de la Fundació Oncolliga Girona
