Dir i explicar que pateixes càncer no és fàcil. Cada vegada que ho exposes t’ajuda a creure-t’ho. Perquè és talment així: no t’ho creus. Jo no m’ho creia. Sempre havia viscut amb la idea que a casa meva el càncer no ens tocaria, tant el pare com la mare no n’havien patit. A nosaltres (a la meva extensa família, som nou germans) ens tocava l’Alzheimer o la Demència Vascular, causa de les seves morts. Sabíem el que eren, eren malalties conegudes per nosaltres (entre el pare i la mare els vam dedicar molts anys de cures). Però el càncer? Això no era veritat. Heu de pensar que molt sovint somiava que em trucaven dient-me que hi havia un error en els resultats o que no eren els meus (etapa de negació del dol), però aquest somni es va anar esborrant i va desaparèixer del tot després de força temps (sis mesos després del diagnòstic). Tot i anar a fer totes les proves, tot i anar a fer el tractament, tot i explicar-ho, tot i caure’m el cabell, tot i anar a la psicòloga... el meu subconscient anava per un altre costat. Per això les etapes d’aquest procés no les controles amb la ment, són el teu cor o la teva ànima els qui van obrint cada porta per avançar en el camí. Aquestes portes no es baden per art de màgia, s’obren posant-hi l'ànima i els sentiments.
Ets per primer cop en una piscina amb flotador, morta de por perquè no saps nedar, amb el monitor que et desplaça amunt i avall del carrer per on nedes i tu sense poder fer res perquè amb prou feines pots suportar la situació... Per mi aquesta és la sensació que vius quan reps la notícia del càncer i durant diferents períodes del tractament. Però en la vida, si només et deixes guiar per la por, no vas bé. Trobar algú (la parella, un familiar, un amic, un professional) que et digui "prou d'aquest color" t'ajudarà a aconseguir el coratge per a continuar endavant, a adonar-te de la importància de no estar sol i d’escoltar el teu entorn quan té raó.
El dol per la pèrdua de la salut costa d’acceptar, a mesura que anem avançant en el tractament també anirem avançant en aquest dol i les seves etapes. Hi ha una frase que diu: “Viure en pausa és el més semblant a no viure”. El tractament del càncer ho para tot, a partir d'aleshores tot depèn de tu.
El vertader amic es coneix en la necessitat
La parella i els fills
Vaig ser jo qui li va dir per telèfon a la meva parella que tenia càncer, varen ser un minuts eterns per als dos. Estava treballant, ho va deixar tot i va venir a casa a correcuita. Ens vam abraçar i vam plorar molt. No hauria d’haver estat així però, com que teníem clar que no seria res, que el bony seria una inflamació provocada pel cicle menstrual, en cap moment vam creure que seria necessari que hi anés acompanyada. Que innocent i inconscient! T’aconsello anar sempre acompanyada (la normativa de la Covid-19 no permet els acompanyants, però si expliques la situació als professionals de la salut la flexibilitzen). Són moments colossals, on no saps on ets, on no entens res... on apareixen totes les preguntes que es fa tothom a qui toca aquesta loteria perversa i maligne.
Les converses inicials entre tu i la teva parella són amargues i dolces, dures i pures, hi brollen sentiments i emocions, ja que vols viure i no morir. Hi apareix tot el que us uneix, tot el que t’estimes, tot el que ets, un equip, però alhora són la suma d’uns instants infinits que sempre et quedaran en la ment. Mai t'arribes a creure del tot que uns moments tan complexos puguin ser recordats amb amor i t’aportin llum en la foscor.
Un cop tens tota la informació, tu i la teva parella ho expliqueu als fills. Que difícil! A casa intentem sempre parlar de tots els temes i exposar les opinions, les raons... de certes decisions. Però ara com els expliquem que la mare té càncer de pit?, que haurà de fer tractament?... És bo exposar-ho conjuntament amb la parella. Intenteu anar a un lloc on us pugueu sentir còmodes i hi hagi espai físic per a expressar-se. Ells segurament “s’oloren alguna cosa”, hi ha hagut moltes trucades, converses a la cuina, visites a l’hospital... I, quan ells apareixien, canviavem de tema. En el meu cas, durant tot el mes de setembre vam fer sis visites hospitalàries abans no vam tenir el diagnòstic i el tractament encaminat. Això va fer que hagués d’agafar la baixa i que ells veiessin que no anava a treballar. Calia explicar-los el perquè. En tot moment vam dir-los la veritat: que anava a l’hospital perquè els metges em volien fer proves. A finals de setembre tots quatre ens vam asseure a la catifa de l’habitació de la meva filla i vam parlar-ne. Els vam dir que tenia càncer i que estava localitzat al pit. La meva filla d’11 anys es va posar a plorar desconsoladament, la vam abraçar i li vam eixugar les llàgrimes per poder continuar parlant. El meu fill de 13 anys va comentar que s’olorava alguna cosa perquè observava que teníem una actitud estranya. La seva preocupació i pregunta directa va ser: Però, mama, et moriràs? Li vaig contestar amb la resposta de l’oncòloga: “Aquest càncer es pot curar però no saben com quedaré”. Aquesta frase ens va anar molt i molt bé. Perquè la pregunta va sorgir moltes vegades durant el tractament i sobretot quan la meva salut va ser molt fràgil (després de la primera quimioteràpia, després de la intervenció...). Crec que els ha donat pau perquè inclou la paraula curar, però també els ha fet veure que el tractament no és senzill i poden passar moltes coses.
Orientacions d’àmbit personal
Per què a mi? Què he fet malament? Què passa en el meu cos?. Pensa que no hi ha una resposta i procura no quedar-te amb la pregunta. El tens, doncs tracta d’ AVANÇAR.
Tu saps quina vida fas, si fumes, si beus, si consumeixes tòxics, si en el teu entorn hi ha materials perjudicials per a la família, si segueixes una dieta saludable, si fas esport o ho intentes, si tens cap probabilitat genètica de patir-lo... Per tant, també saps molt bé si era probable o improbable que et toques. Quan realment no tens cap possibilitat i et toca és feixuc de digerir. No podem oblidar l’estadística que ens diu que una de cada vuit dones patirà càncer (amb un 90% de curació). Per començar a fer el camí et recomano que demanis suport emocional (al psicooncòleg/loga).
Quan dones la notícia als teus fills, poden succeir moltes coses: que tots ploreu, que tots necessiteu ser abraçats, que tots us quedeu en silenci... però va bé que ells continuïn la seva vida i vegin un bri d’esperança. La meva filla no va voler dir mai la paraula càncer i sempre l’anomena body. Els fills són una de les raons principals per a fer-te forta, però també el principal punt feble. Quan els veus malament costa ser ferma. Quan ells plorin tu també pots plorar i exposar-los que no saps com anirà tot plegat però que confies en els professionals de la salut. Mentre et tractin el càncer, segurament ploraràs molt. Jo, almenys, sí que ho he fet.
Orientacions per a l’entorn
Si pots, informa’n els tutors dels teus fills, pots enviar-los un correu electrònic, pots demanar que et truquin... Si els ho expliques podran comprendre certes reaccions que tinguin a classe. En el meu cas el meu fill no ha manifestat res, però la meva filla ha necessitat plorar i desmuntar-se més d’una vegada.
Si pots, informa’n els pares dels seus amics més propers, perquè quan els teus fills ho expliquin als seus amics i aquests als seus pares puguin estar preparats per a acollir-ho i acompanyar-ho. Intenta demanar permís als teus fills per fer-ho o comenta’ls que els ho diràs.
Autora: Maria Noguera Serra
“Guia amb orientacions per a (sobre)viure al tractament del càncer de mama”